Joaquim Pijoan

Joaquim Pijoan, Santa Cristina d’Aro, 1984
Diletant professional

És amb esperit diletantesc i obsessió digna de les millors causes que m’he dedicat, fins al dia d’avui, a la pintura i la literatura. Els resultats de tot plegat són tan incerts com ho és la vida mateixa. Ni tot està per fer, ni tot és possible, em dic, ara que els ametllers ja quasi estan batuts, tot contradient els versos del poeta.

Vull dir amb tot això que la processó de l’art és molt llarga, i el ciri sempre és massa curt. Aquesta és la realitat neta i pelada per fer un resum del que ha estat el meu trescar per aquestes sendes tan transitades com abruptes. La major part de la meva obra literària és inèdita. Tanmateix, he publicat quatre llibres. L’obra pictòrica no ha sortit per a res del clos del meu estudi.

Obra publicada:

Somni, Premi Documenta 1982 de narrativa, Edicions 62, Barcelona 1983
Sayonara Barcelona, Premi Sant Jordi de novel·la, Proa, Barcelona 2007
Diari del pintor JP, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007
L’amor a Venècia, Ara llibres, Badalona, 2008
Serrans i Jurioles, Retrats del pintor Carles Piqueras
Records d’infantesa, 1952-1959
Tempus fugit, records d’infantesa 1952-1959. Edicions Gregal, 2016
El jardí de les delícies (records d’adolescència, 1960-1968) Edit Gregal, 2017

 

                            Fe i veritat a l’ofici d’escriure

Aquest segon llibre que avui presentem, El jardí de les delícies, són els meus records d’adolescència, és la continuació del Tempus fugit de l’any passat, i el preludi del Retrat del jove Skizo, que si va tot bé publicarem l’any vinent. Tots tres llibres són escrits de fa uns 10-11 anys. El primer llibre, la infantesa, n’és el plantejament, el segon, l’adolescència, n’és el nus i el tercer, la joventut, n’és el desenllaç. Una estructura ben convencional que no pretén descobrir cap mediterrani, com podreu comprovar. I aquí s’acabarà la trilogia del meu fer memòria.

L’amic Abraham Mohino acaba de lloar amb tanta generositat aquest jardí de les delícies que no us en diré gaire res més del llibre en si. Què seria de nosaltres sense els bons amics? Així, i contradient la norma del: jo he vingut a parlar del meu llibre…, tan pròpia de les entrevistes televisives, us parlaré d’una lectura que faig aquests dies. Es tracta del llibre titulat ¿Seré español?, els articles que Gaziel va publicar al diari madrileny El Sol els anys 20 del segle passat, en plena dictadura de Primo de Rivera. Gaziel va ser l’autor del primer llibre adult que vaig comprar a la meva vida, Un estudiant a París, i me’l va recomanar una llibretera de Can Viader de Sant Feliu de Guíxols, la Maria Aguiló, una llibreria de molta tradició a la vila natal de Gaziel, i que avui ja no existeix.

Jo devia tenir 14 o 15 anys. Em sembla que ho explico amb detall al llibre que avui us presentem.

Els articles a El Sol de Gaziel, edició a cura de Narcís Garolera, recuperats en aquest volum, són d’una gran actualitat per raons diverses que ara seria massa llarg de detallar. Potser no us dic res de nou, i ho coneixeu millor que jo mateix, però en la situació política local i global que vivim, l’actualitat de Gaziel és tan sorprenent, que jo diria que és quasi escandalosa. I en certa manera reflecteix un retrocés en el nostre present, sobretot en la concepció humanista del periodisme, i que fins i tot afecta el concepte que tenim de la mateixa llibertat d’expressió. Francesc Marc Àlvaro, autor d’un excel·lent pròleg que precedeix els articles, es feia aquesta pregunta durant la presentació que se’n va fer la setmana passada a l’Ateneu Barcelonès:

Avui, quin diari de Madrid publicaria aquests articles de Gaziel?

I la pregunta que jo ara em permeto fer és la següent:

I a Barcelona, trobaria un diari per publicar-los aquest Gaziel, liberal, humanista conservador, il·lustrat i intemporal?

La resposta és en el vent, però em temo que no. El calvari que va patir Gaziel a partir de la Guerra Civil és ben conegut. Les seves Memòries en el desert són prou eloqüents. Caminem enrere, com els crancs.

Tot això si voleu és una anècdota, gens banal, de l’actualitat que vivim i que em serveix per passar a parlar de com entenc l’ofici d’escriure, encara que jo no sigui ben pròpiament un escriptor. Josep Pla, que també col·laborava a El Sol, va qualificar aquest ofici d’amarg. I en certa manera ho és. Tanmateix, per a mi l’amargor de la solitud a què et sotmet dedicar-te a escriure, és una benedicció del cel. Per les circumstàncies personals que hi trobareu descrites, els qui tingueu la paciència de llegir aquest jardí de les delícies, escriure em permet retrobar-me amb el que hi ha de més pregon en mi mateix. I alhora em fa fer una particular recerca de la meva veritat.

L’escriptor xinès Gao Xingjian, premi Nobel de literatura de l’any 2000, va escriure aquestes reflexions breus que ara us llegiré sobre l’ofici d’escriure, i que són extretes del seu llibre La raó de ser de la literatura. Cito Gao Xingjian:

“Una persona no pot arribar a la divinitat, i menys encara pot reemplaçar Déu. Si el superhome es vol posar a dirigir el món, només pot portar-hi més caos i malvestat. En el segle posterior a Nietzsche, els desastres de l’home han registrat les pàgines més fosques de la història de la humanitat. Tota mena de superhomes, aclamats com a líders del poble, com a dirigents de l’estat o caps suprems de la nació, no han dubtat ni un instant a recórrer a tota mena de formes de violència per cometre crims que deixen curt el deliri més extrem de qualsevol filòsof ensuperbit. Però no vull malgastar aquesta tribuna literària parlant de política o d’història, el que vull és aprofitar aquesta oportunitat per parlar com un escriptor amb una veu individual.

Un escriptor és una persona normal i corrent, si de cas més sensible i, per tant, més fràgil, L’escriptor no parla en nom del poble ni de la justícia. La seva veu no pot deixar de ser feble, però és justament en la veu singular d’una persona que hi ha l’autenticitat.

El que vull dir aquí és que la literatura només pot ser la veu de l’individu, i que sempre ha estat així. Quan la literatura es converteix en el càntic del país, la bandera del poble, la veu del partit o el portaveu d’una classe o d’un grup, pot ser usada com un instrument de propaganda poderós i imparable, però perd allò que és inherent a la seva naturalesa per transformar-se en un succedani del poder o del partit. “

Fins aquí les paraules de Gao Xingjian traduïdes per Manel Ollé.

Coincideixo plenament amb aquestes reflexions i en moltes altres coses que explica de la seva vida d’escriptor i pintor, el dissident xinès, exiliat a París des de fa molts anys, per causa de la repressió cultural i la persecució política que va patir al seu país. I aquesta és la seva veritat. Cada escriptor ha de trobar la seva, de veritat, bo i sabent que mai no serà una veritat absoluta.

Salvador Dalí, que a més a més de pintor famós va ser un remarcable escriptor, escriu, a la seva memorable Vida Secreta, referent a la veritat, aquestes paraules:

La veritat és al bell mig del pit de l’home que té fe.

Voldria tenir fe i saber trobar la meva veritat. Sense pors ni disfresses. No pretenc res més. Això és tot el que us volia dir. La darrera paraula, però, la teniu vosaltres, estimats lectors i amics. Els llibres, un cop escrits, ja no pertanyen als seus autors, sinó que són plena propietat dels seus lectors.

Llegiu i xaleu!

Res més.

Moltes gràcies.

JP

 

Llegit a la Llibreria Laie del carrer Pau Claris de Barcelona el dia 6 de març de 2018.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Joaquim Pijoan. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s