Àngel Jiménez

Àngel Jiménez

Àngel Jiménez Navarro (Girona, 1940).

Llicenciat en Història Medieval.

Publicacions:

“Context històric del manuscrit d’Alonso Cano (1606) i esbós de la seva història del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Segles X-XII (1ª part)”, Estudis del Baix Empordà. Vol. 32, 2013.

Sants Boada i Calsada. Col·lecció Cooperativistes Catalans, 4. Barcelona. Cossetània Edicions, 2006

En memòria de Felip Calvet i Costa (1920-1999). Sant Feliu de Guíxols . Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols / Diputació de Girona. 2003.

L’església parroquial del Monestir de Sant Feliu de Guíxols. Sant Feliu de Guíxols. Parròquia de la Mare de Déu dels Àngels – Monestir /  Diputació de Girona, 2001.

Sant Feliu de Guíxols. Una lectura històrica. Sant Feliu de Guíxols. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols/ Diputació de Girona, 1997.

La guerra civil a Sant Feliu de Guíxols. Sant Feliu de Guíxols. Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols,1995.

“El moviment cooperatiu a Sant Feliu de Guíxols (1885-1939). Estudis del Baix Empordà, núm. 2, 1983.

 

Joan Alsina, en temps de crisi de valors (2018)

Aquests dies m’han fet arribar la trista notícia de la mort d’en Tomàs Nadal. Darrerament vam coincidir a la 8a. planta del Trueta. Era un cap de setmana i, als dos, un darrere l’altre, ens treien la motxilla de quimioteràpia.

Que reposi en pau, al costat del seu bon amic Joan Alsina.

Tomàs Nadal i Salamià (1940-2018) era un capellà secularitzat que va ser torturat a Xile quan el cop d’Estat de Pinochet. Hi havia anat, de missioner amb en Joan Alsina, l’any 1968, i l’11 de setembre de setembre encara hi eren. Eren com germans. En Tomàs, sens dubte, va ser dels que més el van conèixer, perquè hi va conviure durant molts anys.

En Joan va deixar l’hospital de San Antonio, que havia guanyat per oposició de cap de personal i se’n va a Santiago, a l’hospital San Juan de Dios, com a capellà obrer i com a cap de personal.

El dimarts 11 de setembre del 1973 hi hagué el cop d’Estat. El dia 19 l’exèrcit xilè el va assassinar.

En “Joan em va salvar la vida”, solia explicar.

Coincidim: en Joan Alsina va ser màrtir de la llibertat.

Fem-ne memòria.

 

Penso que qualsevol ocasió és bona per fer memòria d’en Joan Alsina. S’han complert ja 45 anys del seu assassinat a Xile. I el seu testimoni continua sent clar i vigent. El company del Fòrum Alsina, Vicenç Fiol (a.c.s.) fa temps, al Diari de Girona, ho recordava amb uns colpidors “Comentaris al  testament de Joan Alsina”.

I ara potser no es tracta tant de recordar uns fets ocorreguts a Xile l’any 1973, i que suposo que tots coneixem perfectament perquè almenys se n’han publicat tres llibres, i els mitjans de comunicació n’han parlat molt. Avui potser caldria destacar, una vegada més, l’arrel de la seva praxi, l’aspecte més ocult de la història, allò que resta sota l’aparença dels fets i que va lligat a uns valors i a una visió del món i de les coses, difícils de captar immediatament perquè tenen molt poc a veure amb els valors que predominen en la nostra societat. Uns valors que, d’altra banda, ja vivia aquí, a Girona. Per exemple:

La solidaritat

Què se li havia perdut a Xile, un país tan llunyà? Simplement, va pensar que, allà, la seva vida seria més útil als altres. Ni les distàncies ni les fronteres no separen l’única i mateixa aventura de la humanitat. Tots formem una gran família i, per tant, la nostra responsabilitat és universal.

El més important per a ell era que, més enllà de les distàncies,  ens uneixi la voluntat de ser, la voluntat de servir i la voluntat d’estimar.

La vida

A pesar de la seva joventut -anà a Xile quan tenia només 25 anys i morí als 31- posseïa la rara saviesa d’entendre que res no és nostre. Res vol dir res. Ni el cos, ni la intel·ligència -que en tenia molta- ni la vida, que la rebem com a do i la mereixem fent-ne un do, donant-la.

Una actitud molt realista, perquè no hi ha res més real que la mort. I al mateix temps és una actitud que permet créixer i ser, al mateix temps, modestos.

Els béns

Com he dit, ell apreciava i buscava un altre tipus de béns, béns immaterials, que atenyen al nucli de la persona: la generositat, la bondat, la germanor,  la justícia (no la  distributiva segons el concepte de la Il·lustració, sinó aquella que és reflex de la comunió, que s’obté com a fruit de l’Amor).

Els “calés”, la competència,  el poder, l’èxit, el confort, tenir o ser més que els altres, això per a ell no tenia cap valor.

L’opció de servei al costat dels més pobres

En aquesta línia, en Joan va optar per una vida normal i senzilla, de servei als altres -a partir de les seves necessitats, no dels propis projectes o interessos-, de treball, de treball en equip, igual que els altres treballadors xilens. Si ells cobraven poc, ell també. Si tenien un sindicat, ell també; si lluitaven per aconseguir millores econòmiques, socials i polítiques, ell també. Però sense perdre la serenor, l’alegria ni la pau interior.

No va portar a cap un activisme espectacular, sensacional.

L’opció política:

Des d’una òptica actual, en algun escrit es va insinuar que en Joan Alsina mai no havia actuat políticament, com si això del compromís polític fos alguna cosa lletja, contaminant, que pogués ombrejar el joc net de la seva trajectòria. A mi, més d’una vegada, em va manifestar la seva simpatia pels sindicats i partits d’esquerra. Senzillament, perquè eren les associacions dels seus companys, dels obrers.

Però, cal dir, que ell ho feia, d’implicar-se en el procés social, sindical i polític que el poble xilè experimentava aquells anys, des del seu sentit de fidelitat a la bona nova de l’Evangeli i a la seva força alliberadora, entenent la política en el sentit més noble, com a missió i servei, com a participació activa i ètica en les decisions que ens afecten; no pas per interessos pròpiament partidistes, de lluita pel poder. (El poder, polític o religiós, sí que es fàcilment embrutidor).

Era suficientment  intel·ligent com per mantenir una certa distància crítica, respecte dels partits polítics.

Era prou conscient de les clares arrels del mal i de la injustícia en les estructures i en les persones.

No era cap il·lús. La seva mort no va ser, doncs, un lamentable error per part dels militars xilens.

El mataren precisament per la concreció del seu compromís social i polític. I perquè va viure fins a les últimes conseqüències uns valors considerats excessivament subversius.

Tothom en fa de política. Tots en fem. Bona part de la jerarquia xilena, amb el seu silenci, va donar suport al cop d’estat militar que comportà la mort d’en Joan.

També avui la indiferència és una actitud política. I per  tant, si la indefinició no és possible, a nosaltres també ens convé més definir-nos ideològicament i vivencialment al costat dels més necessitats.

Convé recordar-ho en aquests temps de crisi econòmica, i de desprestigi de la classe política. Quan els treballadors, els immigrats i els exclosos, són els que en pateixen més les conseqüències: atur, precarietat laboral, sous baixos…. Mentre que la classe social -del terrós i de més enllà- responsable de la crisi no baixa el ritme dels seus beneficis, es nega en rodó a compartir els seus béns pagant més impostos, i no té -ni pot tenir- el mínim interès per canviar un sistema de viure que no funciona per a la majoria.

En Joan va ser assassinat a Xile, on havia anat a oferir els seus serveis pastorals, quan tenia poc més de trenta anys. La dictadura cruel del General Pinochet va tallar d’arrel moltes vides de bones persones. El cos d’en Joan va ser sebollit en un cementiri de Santiago de Chile.

Fa pocs mesos la seva neboda Ariadna Alsina -que treballa composició musical amb la meva filla Núria, a l’IRCAM (París)-, va visitar la tomba del seu oncle i va constatar, una vegada més, que algú es cuida de posar-hi sempre  flors fresques.

La vida és donació. Viure és donar-se del tot. En Joan per la seva gran intel·ligència i profunda fe ho va captar quan era molt jove, hi ho va experimentar. Ha estat un profeta.

Altres companys ho anem descobrint, lentament, a força de  compartir i de rebel·lar-nos contra el mal i el dolor, sense abandonar l’actitud de donació esperançada i gratitud. Amb paraules més prosaiques, potser, diria que es tracta de viure, per un costat, amb el  puny tancat i alçat. I per l’altre, amb el cor ben obert.

“El destí d’uns és el destí de tots”.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Àngel Jiménez. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s