Narcís Comadira

narcis comadira2

Narcís Comadira (Girona, 1942)
Escriptor i pintor

Obra publicada:

Poesia

1966 La febre freda (dins 5 poetes de Girona)
1969 Papers privats
1970 Amich de plor
1974 Un passeig pels bulevards ardents
1976 El verd jardí
1976 Desdesig
1976 Les ciutats
1978 Terra natal
1980 Àlbum de família
1981 La llibertat i el terror
1984 Rèquiem
1985 Enigmapa de flors
1990 En quarantena
1995 Usdefruit
1998 Poemes
1999 Recull de poemes i serigrafies
2000 Lírica lleugera
2002 L’art de la fuga
2003 Formes de l’ombra. Poesies 1966 – 2002
2007 Llast
2012 Lent

Poesia infantil i juvenil
2003 El sol es pon

Prosa

1989 Girona: Matèria i memòria
1990 Gerona
1998 Girona: retrat sentimental d’una ciutat

Teatre

–  1992 La vida perdurable: un dinar. Neva: un te
–  1996 L’hora dels adéus
–  1997 El dia dels morts. Un oratori per a Josep Pla.

Crítica literària o assaig

  • 1977 Guia de l’arquitectura dels segles XIX i XX a la província de Girona (amb Joan Tarrús)
  • 1996 Rafael Masó, arquitecte noucentista (amb Joan Tarrús)
  • 1998 Sense escut
  • 1999 Joaquim Sunyer: la construcción de una mirada
  • 2001 L’any litúrgic com a obra d’art total
  • 2002 L’ànima dels poetes
  • 2003 Jacint Verdaguer, poeta i prevere (amb altres autors)
  • 2005 La paraula figurada: la presència del llibre a les col·leccions del MNAC (amb altres autors)
  • 2006 Forma i prejudici: papers del noucentisme
  • 2011 Les Paraules Alades. Papers sobre el sentit de la Lletra

Premis:

1986 Premi Crítica Serra d’Or de poesia per Enigma
1990 Premi de la Crítica de poesia catalana per En quarantena
1992 Lletra d’Or per En quarantena
1992 Premi Crítica Serra d’Or de Teatre per La vida perdurable
2005 Premi Crítica Serra d’Or de traducció poètica per Cants de Giacomo Leopardi
2013 Creu de Sant Jordi.

 

Quan tot Sant Feliu feia olor de suro 

L’actual agitació urbanística de Sant Feliu, amb la desfiguració que sembla assegurada de tot el front de mar, des de l’escala en ziga-zaga del port a la mastodòntica graonada del Racó de Garbí i l’anunciada desaparició del banc de Joan Bordàs, d’inspiració masoniana, em porta la nostàlgia dels meus estius de nen. Jo no sóc de Sant Feliu, venia a estiuejar-hi. No hi vaig néixer, però els que gosen retreure’m que sóc un foraster no saben de què parlen.

Corrien els darrers anys quaranta i els primeríssims cinquanta. El carrilet encara anava i venia de Girona, esbufegant a les pujades i escampant carbonissa que se’ns posava als ulls. El carrilet formava part dels meus estius i considero que va ser un greu error, una falta de visió de futur, eliminar-lo. A vegades me l’imagino, modernitzat, unint Sant Feliu amb la capital, com una mena de tren de rodalies eficaç i ràpid. Mitja horeta, en comptes de les dues hores de quan jo era un nen il·lusionat que obria els ulls a les meravelles d’un viatge i del mar. També, al port, encara arribaven els velers de càrrega. Transportaven aigua de Vichy i uns grans paquets de planxes de suro. En aquells temps tot Sant Feliu feia olor de suro. Encara la indústria del suro estava viva i no sé si el suro el bullien abans de manipular-lo o què li feien que, només que el carrilet arribés a la Vall d’Aro, ja se sentia de lluny aquella olor inconfusible, l’olor de Sant Feliu, que de seguida es va convertir per mi en l’olor de l’estiu, de les vacances i la felicitat.

Anar a l’estació a veure girar la màquina i anar al port a recollir els trossos de suro que s’havien escapat de les bales lligades amb cintes d’acer eren dues coses a fer, a les tardes, després dels banys matinals, habitualment a can Rius. Altres dies anàvem a banyar a “les barques”, com en dèiem. És a dir, al mig de la badia, on la sorra era plena de les barques que, de nit, amb el fanals encesos, uns fanals gegantins, sortien per pescar calamars. Per fer-les lliscar per uns travessers de fusta que les sostenien sobre la sorra, aquests travessers estaven plens de quitrà. Tot això ho suposo. El que sé és que ens quedàvem amb els peus bruts d’una pasta negra que només marxava amb un cotó impregnat d’oli. A mi m’agradava més anar a “les barques” que no pas a les casetes de can Rius, sota d’un toldo. El premi era pujar al bar a fer el vermut. Granadina i sifó, amb olives i patates fregides o bé amb almejes. Els altaveus tocaven la música de El tercer hombre, que estava de moda, l’obsessiva cítara d’Anton Karas, mentre, a baix, els xicots atrevits es tiraven de les palanques i els més atrevits del Sang-i-fetge. Després, ben untats de Nivea, tornàvem al sol que brunzia sobre els nostres caparrons com una nota contínua d’aquella cítara vienesa.

I com que ha sortit la paraula, ara diré que els diumenges anàvem a La Vienesa a comprar lioneses per postres. Eren unes lioneses que no he menjat mai més, de nata, com les que encara fan ara, però amb una capa de caramel cruixent al damunt. Els diumenges no anàvem a banyar. Anàvem a missa i a La Vienesa. I abans, a fer tertúlia a can Mapa, que era allà on fins fa poc hi havia El Dorado. Tot va caient, poc a poc o més de pressa. El carrilet, l’estació, els velers del port, can Rius, can Mapa, can Bonet, El Dorado. La Vienesa no, encara hi és, però ja no fan aquelles lioneses incomparables de quan jo era petit. També ha caigut can Viader, on anàvem a comprar el diari, abans d’anar a can Mapa. Can Mapa era una botiga meravellosa, una drogueria i ferreteria, d’aquelles d’abans, amb tot de calaixets plens de tresors. També hi torraven cafè i l’olor era màgica. Olor de suro i olor de torrar cafè, olor de quitrà i del suc de les almejes. Olors de Sant Feliu.

Algunes tardes, quan el sol començava a endreçar-se, anàvem a berenar a fora. A Sant Elm, moltes vegades. La muntanya no tenia cap casa, només les tres o quatre que encara hi són, a l’inici de la pujada, d’estil vagament noucentista, del noucentisme vienès. Tot eren pins i alzines i, prop de la carretera, hi havia ailants pudents i enganxifosos. A dalt, abans de l’ermita, alguna mimosa de les de fulla ampla, de les que floreixen a l’estiu. Els esbarzers estaven plens de móres madures, com d’atzabeja. Berenàvem asseguts al banc que, adossat a l’ermita, mira cap al sud. Quan s’anava enfosquint la tarda, m’agradava estar a l’aguait i veure els primers llambreigs del far de Tossa. Associo aquells berenars que, de fet, eren un berenar-sopar, a la truita de patata i ceba i a les gresoletes de bacallà. La seva olor també era una olor de Sant Feliu. Altres vegades anàvem a la font de Monti-Calvari, que no sé si encara hi és. La font era al fons d’una mena d’entrada que feia la roca, sota un dosser de bardisses, i hi havia un banc d’obra a cada banda. Quan tornàvem, ens rentàvem els peus a la banyera. Oh aquell quarto de bany que tenia un lavabo amb dues piques de marbre, amb caps de lleó per on sortia l’aigua! Gràcies al pes del sol del matí i a la caminada de la tarda, dormia com un tronc fins l’endemà.

Sant Feliu era un poble molt tranquil perquè encara no havien arribat els turistes. Potser Ava Gardner ja es passejava per Tossa i per S’Agaró, però jo no ho sabia.

Vivíem al carrer de la Penitència, en una casa d’indiano preciosa que el meu avi havia comprat quan va vendre la torre de S’Agaró, que era al costat del tenis. D’aquell S’Agaró no en tinc cap record que no sigui fotogràfic, perquè l’avi es va vendre la casa quan jo tenia cinc anys. La casa de Sant Feliu era gran, dos pisos i golfes i un quarto de safareigs al fons d’un pati amb un llessamí immens i un presseguer desnerit que no feia mai cap préssec. L’olor del llessamí també és, per mi, una olor de l’estiu de Sant Feliu. Els indianos que van vendre la casa a l’avi devien ser molt rics, pensava, perquè la casa era plena de coses fascinants. Un piano amb tot de partitures antigues, mobles de fustes exòtiques, gerros de vidres de colors, llums amb pàmpols de vores arrissades, vaixelles, un rellotge de paret que tocava els quarts, contes il·lustrats francesos, portes amb vidres glaçats amb agrons entre papirs. I una mena d’estufa verda, amb una porta de mica, que a casa en deien una salamandra. Un paradís per a un nen curiós i pensiu.

Al fons del carrer de casa hi havia unes escales i, abans, a mà esquerra, allò que va ser per mi una autèntica penitència. Un col·legi d’hermano son em van enviar un estiu, a la tarda, a fer no sé què. Aquell col·legi feia pudor de peus suats. Només recordo que, al pati, jugàvem a InspectorDan, que em sembla que era un personatge de tebeo. No ho sé. Mai no he estat addicte als còmics. Però el carrer de la Penitència tenia, en compensació, una altra olor, aquesta inoblidable. Davant de casa, una mica més avall, cap a la Rutlla, hi donaven les cuines de l’hotel Murlà. En sortia una olor espessa i constant de gambes a la planxa. Quan tornàvem de banyar, aquella olor era encoratjadora i decebedora alhora perquè, en el millor dels casos, ens esperava només una ensaladilla russa amb tonyina, tota plena de maionesa, això sí. Però de gambes, res.

Quan arribava el setembre, als marges hi florien els fonolls. L’olor del fonoll era una altra de les olors de l’estiu. Dolça i senzilla. Havia passat ja la Festa Major, amb les parades de ses gangues, la fortor dels olis de postguerra de les xurreries i l’envelat de ratlles blaves i blanques. I la veu del vocalista de l’orquestra que cantava allò dels angelitosnegros i de les dosgardeniasparati.Però l’envelat no feia olor de gardènia, sinó més aviat de suor i de les colònies Tabúo Majao Bleuor que es posaven les noies i del Varón Dandy que es posaven els nois.

El setembre passava de pressa, amb l’olor de la pluja sobre el sauló del passeig desert i els seus vespres precoços. Aviat vindria l’octubre, el retorn obligat a Girona, que no feia cap olor, i la immersió en les fredes tenebres escolars. Adéu, viva claror; adéu, olor de suro; adéu, Sant Feliu!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Narcís Comadira. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s